Imagineu com estem els grans a l’època actual, confinaments, por, votacions, feina, economia feble, no podem veure a la família, als amics.
Arriben moltes famílies amb la necessitat de parlar dels seus fills i filles de totes les edats, però m'agradaria centrar-me en els que tenen de 12 a 24 mesos o més.
Ja caminen (i tenen “agulletes”), comencen a parlar, mengen diversitat d’aliments, els hi van creixen les dents, ullals, molars i expressen el seu benestar o malestar de maneres molt particulars, tots tenen la seva pròpia personalitat, però hi ha un patró que es repeteix en molts d’ells.
Demanen teta incansablement, alguns quan veuen a la mare cansada, desconnectada, pretenen ajudar-la amb el que millor saben fer; demanant teta. Altres estan avorrits i ho arreglen; demanant teta. O cansats i ho arreglen; demanant teta. Durant el dia ho porten be, però a la nit no porten bé estar sense el contacte de la mare i ho arreglen; demanant teta. I així podríem continuar fent una llarga llista...I a més, cada vegada creuen menys, són insistents i volen fer el que volen fer i això sovint treu de polleguera.
En el desenvolupament infantil hi ha molts canvis i molt ràpids. Caldria que els adults estiguéssim sempre preparats, seria molt més fàcil si fossin els nostres alumnes. Però quan ets la mare i el pare, la cosa es complica. T’hi va l’emoció, l’amor incondicional, el sentiment de protecció, les inseguretats, la por...i sobre tot amb els primers fills.
I de vegades, les llàgrimes no ens deixen veure el sol.
Hi ha moments a mesura que es van fent grans que la mare s’adonarà que està saturada, portem molt de temps sense tenir temps!!
Quant un nadó demana “massa” poden ser vàries coses; em trobo malaltet i ho necessito, estic avorrit, cansat, estic desorientat i necessito que algú em guii, m’aturi, em digui fins on puc arribar.
Sovint el malestar de les mares amb nadons de més d’un any es perquè comencen a sentir que necessiten espai, espai per estar soles, per cuidar-se i aquesta és una tasca gaire bé impossible d’assolir en aquests moments. Però cal PARAR, seure i pensar que volem, potser necessitem una estona per estar soles, potser necessitem que algú es faci càrrec del petit per a poder respirar i carregar les piles. Però per saber que necessitem cal PARAR i tornar a començar.
La criança dels fills i filles es fa molt feixuga si tot cau en un de sol. Així que si tenim parella cal comunicar-nos amb ella i intentar consensuar les necessitats.
Els nadons de més d’un any encara necessiten molt de la mare, cal canviar dinàmiques si no podem caure en bucle i trobar-nos en un estat de malestar constant.
Hem de començar a donar-li importància al nostre benestar i això no vol dir que quan diem no a la teta estem torturant als nostres fills, potser és el contrari i els estem ajudant a créixer.
Pels nadons el pit és el més important de la vida, els hi serveix per tot, alimentar-se, adormir-se, estructurar-se, estabilitzar-se. Per tant, si volem pautar, que us vagi bé als dos, cal anticipar-se i oferir noves experiències en que el nadó s’adoni que no perd res massa important i si guanya noves vivències que el fan estar bé (massatge infantil, creuaments, anar en bici, anar a la piscina, a la platja, al bosc, fer massatge amb materials, arrossegar les criatures amb un llençol pel terra de casa, i tot allò que encara no hagueu fet amb els infants).
Cal aturar i dir que no algunes vegades i contenir les possibles enrabiades dels fills i filles. No es tasca fàcil, però si possible. Cal l’ajuda de les parelles perquè interceptin aquesta demanda que es feixuga. Que s’impliquin, que ofereixin també noves experiències als fills i filles perquè no arribin a angoixar-se.
Mare, pensa que vols, o que voldries que fos i intenta-ho. Quan ho tinguis ben clar, t’adonaràs que prens decisions, les portes a terme i no es tan difícil ni tan complicat.
Els nostres fills i filles necessiten sentir-se segurs i en entorns segurs es així com els ajudem a fer-se grans.
